[...]
—Tinc una proposta. —Es va inclinar cap endavant com fa l'April, la meva amiga, quan em vol explicar un secret, tot i que no acostumen a ser secrets gaire bons. O ni tan sols són secrets—. Si no dius a ningú que soc aquí, puc arreglar-te la vista.
—Va, passa!
Va parpellejar un parell de vegades.
—És el que provo de fer.
—Vull dir que no ho pots fer pas, això!
—Per què no?
—Perquè ningú m'ha pogut arreglar la vista, només les ulleres.
—Tinc certs dons. Ja veuràs, només que...
—... No he de parlar de tu amb ningú?
—Aquesta és la clau de tot plegat.
—I com sé que no em deixaràs cega? I si ets com un d'aquells venedors telefònics que fan tot de promeses, però només diuen mentides?
Va començar altra vegada a fer el moviment de posar cera i treure cera.
—No faria una cosa així a una criatura que no m'ha fet cap mal.
—Això vol dir que si et fes algun mal em podries deixar cega?
—Jo només dic el que he de dir.
—I si m'arregles la vista i no ho explico a ningú, marxaràs dels nostres camps?
—D'això es tracta!
[...]