—Tinc una proposta —Es va inclinar cap endavant com fa la meva amiga April quan vol explicar un secret, tot i que cap dels seus secrets valen la pena i ni tan sols es poden qualificar de secrets—. Si no dius a ningú que soc aquí, et curaré els ulls.
—Ves-te’n per on has vingut!
Va parpellejar un parell de vegades.
—Això és el que intento fer.
—Volia dir que és impossible!
—Per què?
—Bé, ningú m’ha pogut curar els ulls, només funcionen les ulleres.
—Tinc certes habilitats. Veuràs, sempre que…
—No li parli a ningú de tu?
—Sí, en essència és això, el moll de la qüestió.
—Com sé que no em deixaràs cega? Podries ser com els teleoperadors que fan tot de promeses, però només són mentides.
Va començar a inflar-se i a desinflar-se de nou.
—No faria una cosa així a una criatura que no m’ha fet cap mal.
—Vols dir que si t’hagués fet mal, em podries deixar cega?
—És confidencial.
—I si em cures els ulls i no li parlo a ningú de tu, marxaràs d’aquests camps?
—Sí, en essència és això.