(...) «Et proposo una cosa.» Es va inclinar cap a mi igual que fa l’Abril, la meva amiga, quan et vol dir un secret; tot i que mai t’explica res interessant, de fet, no són ni secrets. «Si no li dius a ningú que soc aquí, et curaré la vista.»
«Apa, tira milles!»
La criatura va parpellejar: un, dos. «Això es el que estic intentant.»
«No! Vull dir que no es pot fer, és impossible!»
«Per què no?»
«Tothom diu que haig de portar ulleres, ningú no ha aconseguit curar-me mai.»
«Diguem que... jo tinc altres habilitats. Ja ho veuràs, sempre que...»
«... que no li digui a ningú que ets aquí?»
«Vet aquí, la mare dels ous.»
«I com sé que no em deixaràs cec del tot? Igual que els xarlatans de la tele que t’intenten vendre qualsevol cosa, però t'estafen.»
Va començar a daurar la píndola un altre cop. «Jo mai estafaria a una criatura que no m’ha fet res dolent.»
«Ah! veus? Si et fes mal, em podries deixar cec!»
«No cal que ho sàpiga tothom.»
«I si em cures la vista, i no li dic a ningú que has vingut, ens deixaràs els camps tranquils?»
«Vet aquí.» (...)