[...] “Tinc una proposta.” Es va inclinar cap endavant com fa la meva amiga April quan vol explicar un secret, tot i que cap dels seus secrets són realment interessants. Ni tan sols secrets de debò. “Si no dius a ningú que sóc aquí, et puc arreglar els ulls.”
“Surt del poble!”
Va parpellejar un parell de vegades. “Això és el que intento fer.”
“El que vull dir és que no pots fer això!”
“Per què no?”
“Bé, ningú més ha estat capaç d’arreglar-me els ulls, excepte amb ulleres.”
“Tinc certes habilitats. Ja ho veuràs, sempre que...”
“...No digui a ningú res de tu?”
“Aquest és el cor de la qüestió, aquesta és la clau.”
“Com sé que no m’encegaràs? Podries ser com un d’aquells telemàrqueting que fan promeses però menteixen totalment.”
Va començar a enllustrar, enllustrar de nou. “No faria una cosa així a una criatura que no m'ha fet cap mal.”
“Vols dir que si et fes mal, em podries deixar cec?”
“Això és informació confidencial.”
“I si m’arregles els ulls, i no dic res a ningú de tu, deixaràs els nostres camps?”
“Aquest és el cor de la qüestió!” [...]